Who cast that first fateful tomato that started the La Tomatina revolution? The reality is no one knows. Maybe it was an anti-Franco rebellion, or a carnival that got out of hand. According to the most popular version of the story, during the 1945 festival of Los Gigantes (a giant paper mâché puppet parade), locals were looking to stage a brawl to get some attention. They happened upon a vegetable cart nearby and started hurling ripe tomatoes. Innocent onlookers got involved until the scene escalated into a massive melee of flying fruit. The instigators had to repay the tomato vendors, but that didn't stop the recurrence of more tomato fights—and the birth of a new tradition.
Fearful of an unruly escalation, authorities enacted, relaxed, and then reinstated a series of bans in the 1950s. In 1951, locals who defied the law were imprisoned until public outcry called for their release. The most famous effrontery to the tomato bans happened in 1957 when proponents held a mock tomato funeral complete with a coffin and procession. After 1957, the local government decided to roll with the punches, set a few rules in place, and embraced the wacky tradition.
Though the tomatoes take center stage, a week of festivities lead up to the final showdown. It's a celebration of Buñol's patron saints, the Virgin Mary and St. Louis Bertrand, with street parades, music, and fireworks in joyous Spanish fashion. To build up your strength for the impending brawl, an epic paella is served on the eve of the battle, showcasing an iconic Valencian dish of rice, seafood, saffron, and olive oil.
Today, this unfettered festival has some measure of order. Organizers have gone so far as to cultivate a special variety of unpalatable tomatoes just for the annual event. Festivities kick off around 10 a.m. when participants race to grab a ham fixed atop a greasy pole. Onlookers hose the scramblers with water while singing and dancing in the streets. When the church bell strikes noon, trucks packed with tomatoes roll into town, while chants of "To-ma-te, to-ma-te!" reach a crescendo.
Then, with the firing of a water cannon, the main event begins. That's the green light for crushing and launching tomatoes in all-out attacks against fellow participants. Long distance tomato lobbers, point-blank assassins, and medium range hook shots. Whatever your technique, by the time it's over, you will look (and feel) quite different. Nearly an hour later, tomato-soaked bombers are left to play in a sea of squishy street salsa with little left resembling a tomato to be found. A second cannon shot signals the end of the battle. | Qui va llançar aquell primer tomàquet fatídic que va encetar la revolució de La Tomatina? Ningú no ho sap del cert. Potser tot ve d’un gest de rebel·lió antifranquista, o d’una celebració de carnaval que va escapar-se de les mans. La versió dels fets més difosa diu que el 1945, durant la celebració d’una festa de gegants on desfilaven grans ninots de paper maixé, els habitants de la regió van voler cridar l’atenció representant un combat sorollós. Es donà el cas que tenien a prop un carro ple de verdures i començaren a llançar furiosament tomàquets madurs. Els espectadors innocents van anar-se implicant cada vegada més en l’episodi fins que tot plegat derivà en un intercanvi massiu i caòtic de fruites voladores. Els instigadors de la batalla hagueren de recompensar els venedors de tomàquets, però això no frenà la recurrència d’aquella mena d’actes, ni el naixement d’una nova tradició. Tement una escalada del desordre públic, les autoritats van fer i desfer un seguit de prohibicions més o menys severes al llarg de la dècada dels cinquanta. El 1951, els ciutadans que desafiaren la llei foren empresonats fins que s’aconseguí el seu alliberament per aclamació popular. L’escarni més cèlebre contra el vet imposat arribà el 1957 amb la celebració d’un funeral del tomàquet de caire burlesc i molt complet, amb taüt i processó inclosos. A partir d’aquell any el govern de la vila optà per entomar la situació: establí unes normes mínimes de joc i es congracià amb aquella tradició peculiaríssima. Encara que els tomàquets tenen el protagonisme central de La Tomatina, una setmana de celebracions prèvies prepara el camí cap a la confrontació final. Aquesta coincideix amb la celebració del sant dels patrons de Buñols, Sant Lluís Bertran i la Verge Maria, que es festeja amb paradetes de carrer, música i focs artificials, com és propi de moltes festivitats espanyoles. Per carregar piles abans de la batalla imminent, la vigília del combat se serveix una paella èpica que ostenta tots els ingredients d’aquest icònic plat valencià a base d’arròs, marisc, safrà i oli d’oliva. Actualment, la celebració desenfrenada s’acompanya també d’algunes mesures d’ordre. Els organitzadors de l’acte s’encarreguen, fins i tot, de cultivar una varietat especial de tomàquet bord destinat a servir exclusivament la solemnitat anual. Els festejos comencen cap a les deu del matí, moment en què els participants competeixen per agafar un pernil que es troba fixat en una estaca greixosa. Els espectadors ruixen els corredors amb aigua mentre canten i ballen pels carrers. Quan la campana de l’església toca el migdia, els camions atapeïts de tomàquets comencen a voltar per la ciutat, mentre els cants de "To-ma-te, to-ma-te!" entonen un crescendo. Aleshores, amb el tret d’un canó d’aigua, comença l’acció principal. Aquest dóna llum verda per esclafar i llançar tomàquets desbocadament contra els membres participants. Llançadors de tomàquet d’altura i llarg recorregut, assassins de precisió, paràboles de mitja distància. Sigui quina sigui la teva tècnica, quan el temps s’exhaureixi, et veuràs (i et sentiràs) diferent. Al cap de gairebé una hora, els bombarders sucats de tomàquet queden immersos en un mar de salsa de carrer fangosa que recorda ben poc el tomàquet original. Una segona canonada assenyala el final de la batalla. |